Sumari
0. Introducció
1. Descripció del corpus textual
1.1. Semiologia, els signes a Dune
1.2. Els mites de Dune
1.3. La narrativa, l’estructura del sentit de Dune (FALTA)
1.4. La interpretació, el contracte de lectura i el món de Dune
Bibliografia
0. Introducció
Aquest treball de recerca pren com a base l’anàlisi d’una obra audiovisual, l’adaptació cinematogràfica de David Lynch de la novel·la de Frank Hebert, Dune. Aquesta tasca ha estat encomanada per l’assignatura de Llenguatges de la Comunicació com un esforç de posar en pràctica tots els coneixement teòrics aprehesos durant el curs del 2010/11 a la Universitat de Vic.
Dune, una de les novel·les de ciència ficció més consagrades fins el moment serà el subjecte d’estudi del nostre anàlisi doncs, a més a més de ser una obra de culte, es tracta d’una història complexa i rica, plena de simbolismes i enllaços intertextuals. El propòsit de la recerca és explicar i detectar en una obra audiovisual els conceptes de semiòtica adquirits, de tal manera que tinguem la capacitat d’analitzar els diferents jocs de significació que es poden trobar en una obra de narrativa cinematogràfica. Possiblement i sense adonar-nos-en podrem aportar una anàlisi bastant profunda d’una obra audiovisual, però el nostre treball no va més enllà de posar en pràctica els nostres coneixements. Aquest informe ha estat escrit pel estudiants de Comunicació Audiovisual Sergi Suelves, Marc Prat i Joan Pérez.
1. Descripció del corpus textual
Cal mencionar que Dune és una pel·lícula basada en una novel·la de de Frank Hebert. L'univers creat per l’autor ha servit perquè al llarg dels anys s’hagin escrit còmics, vuit novel·les més, entre preludis i seqüeles, s’hagin creat dues miniseries televisives i més de cinc videojocs. Degut a la complexitat del món representat a Dune, intentarem fer un resum dels personatges, històries i conceptes bàsics de la trama.
Dune és una història ambientada en la nostra galàxia. Es desenvolupa en una època futurista amb una diferència temporal d'uns 20.000 anys respecte de la nostra. En aquest espai hi ha edificat un imperi decadent d'estructura casi feudal el qual està constituït per l'emperador Padishash Shaddam IV “emperador de l'univers conegut”, les famílies nobles que governen els pobles i la Confraria espacial que té el monopoli dels transports intergalàctics. Les famílies nobles més importants són la casa Atreides que resideix en el planeta Caladan (amb un ecosistema molt ric i ple de mars) i la casa Harkonen que té la seva llar en el planeta Giedi Prime. En l'alta societat, és a dir, dins de les cases nobles, hi conviuen les Bene Gesserit que són una antiga escola d'ensinistrament mental i físic encarat cap a la població femenina. Aquesta facció femenina entre d'altres coses segueix un pla genètic per crear al Kwisatz Haderak que serà l'únic descendent mascle de les Bene Gesserit que contarà amb tota una sèrie de poders insospitats pels humans fins a les hores.
Dins d'aquest univers hi existeix una substància molt valorada que s'anomena l'espècia Melange. Aquesta substància només es sintetitza en un planeta anomenat Arrakis que també es coneix popularment com Dune a causa del clima extrem que ha convertit el planeta en un gran desert. La formula per sintetitzar la espècie és un misteri i la seva extracció es fa difícil a causa del cucs de terra gegants que habiten en els llocs on hi ha la espècia. Per tant, el planeta Arrakis és un punt estratègic dins l'Imperi. Amb la Melange poden adquirir poders de presciència, telepatia i la capacitat de plegar l'espai-temps.
Històricament, les cases Atreides i Harkonen estan enemistades des de la Batalla de Corrin, batalla ocasionada varies generacions enrere entre les dues famílies a causa de la traïció d'un membre Harkonen. Amb aquest pretext, l'emperador Shaddam IV amb un pacte secret amb la confraria espacial, aconsegueix un dels seus objectius ocults. Que és deixar el planeta Caladan lliure d'Atreides i evitar que aquests entrin a formar part del consell espacial de l'Imperi a causa de les seves polítiques més socialistes. Junt amb la confraria també pretenen controlar les extraccions de Melange. La maniobra que fan és la següent: Ordenen a la Casa Atreides que es traslladi a Dune per a que s'encarregui del control de les extraccions de Melange. Un cop la família s'hi instal·la, els Harkonen hi fan un cop d'estat i els assassinen a tots. Deixant així el planeta en mans Harkonen que a l'hora seran controlats per Shaddam IV i la confraria espacial.
Com estava planejat, els Atreides viatgen cap a Arrakis. Allà s'hi instal·len el Duc Leto Atreides, la Dama Jessica que és una Bene Gesserit i concubina del Duc i Paul Atreides que és el fill dels dos anteriors (fill que va concebre la Bene Geserit Jessica per desig de Leto i desobeint el pla genètic de la seva ordre). Allà coneixen un poble salvatge que viu en el desert profund d'Arrakis anomenat Fremen i sembla ser l'única espècie humana que és capaç de sobreviure al clima extrem del planeta. Un cop es produeix l'atac Harkonen, mort tota la família i súbdits excepte Paul i Jessica que escapen cap al desert. Allà s'uneixen amb els Fremen i descobreixen que Dune no és el que sembla, no és només un desert àrid sinó que també hi ha llacs d'aigua subterranis i mètodes per convertir el planeta en un habitat més còmode per a la vida. El poble Fremen espera un Messies que vindrà de fora que portarà al poble a la alliberació. Aquest rol de messies sembla apuntar directament a Paul Atreides, que amb el pla genètic de les Bene Gesserit, l'entrenament de combat Imperial i el contacte amb la Melange aconsegueix passar satisfactòriament les proves Fremen. Veu l'aigua de vida i cavalca els cucs de Terra. Convertint-se així en un Messies que condueix al poble Fremen cap a la Jihad i aconsegueix eliminar els Harkonen i l'imperi d'Arrakis.
1.1. Semiologia, els signes a Dune
Ferdinand de Saussure va definir el llenguatge com la relació dialèctica entre llengua i parla. Segons Saussure la llengua és la part social del llenguatge, un sistema autònom de convencions establertes. Per la seva banda, la parla és la part individual del llenguatge a partir de la qual utilitzem la llengua a través de sons.
Si segons Saussure la llengua és un sistema, una estructura, implica que aquesta ha de ser concebuda independentment del mitjà físic amb el qual es representa. Nosaltres ens agafarem a aquesta interpretació per analitzar els conceptes claus de l'anàlisi semiològica de Saussure utilitzant com exemple Dune, una obra cinematogràfica. Som conscients que el llenguatge cinematogràfic no és una llengua, ja que, de ser així, les pel·lícules estarien constituïdes per signes cinematogràfics, i per tant, seria impossible descompondre aquesta llengua en unitats mínimes, com sí es pot fer en la llengua parlada. Així doncs, per tal de dur a terme l'anàlisi semiològica de Dune, entendrem el llenguatge cinematogràfic com una conjunció de sistemes de significació que fan possible la construcció d'una pel·lícula. Aquests sistemes de significació en confluència són fonamentalment el llenguatge, la imatge, el so i la música. Donarem prioritat al llenguatge a l'hora d'explicar els conceptes clau de Saussure, però també intentarem donar exemples dels demés elements de significació que hem mencionat abans.
El llenguatge pot ser estudiat com el producte d'una evolució històrica (estudi diacrònic) o com una institució actual en un moment determinat (estudi sincrònic). Saussure va centrar la seva anàlisi de la lingüística en un estudi sincrònic, de la mateixa manera que ho farem nosaltres amb Dune, un text de l'any 1984.
Segons Saussure, les unitats que conformen el sistema del llenguatge reben el nom de signes lingüístics. Alhora el signe està constituït per dos elements, el significant i el significat. El significant és el pla d'expressió del signe, el seu aspecte físic, la imatge acústica que evoca un concepte. Mentre que el significat és el pla de contingut, és a dir, el concepte i la conseqüent representació psíquica que desperta el significant. La relació immotivada entre aquests dos elements és un procés anomenat significació, el qual constitueix el signe. Al començament de la pel·lícula Dune, se’ns parla del planeta Arrakis. Arrakis per la majoria d’espectadors no és més que un significant “Arrakis” sense significat definit, ja que només sabem que és un planeta. Ens els primers minuts se’ns explica detalladament les característiques principals del planeta Arrakis a traves de la pantalla d’una computadora. Així, l’espectador assimila una concepció més acurada d’Arrakis, és a dir un significat: un planeta desèrtic on no hi plou mai i hi ha una important matèria prima anomenada Melange. Altrament Arrakis també s’anomena Dune. Si nosaltres sabem una mica d’anglès partim amb avantatge al començament de la pel·lícula, ja que podem deduir que Arrakis (Dune) no només és un planeta, sinó que està ple de dunes. L’espectador amb coneixemnts d’anglès té el significant “Dune” lligat al significat “duna”, per tant tenim un significat o concepte més definit. La significació de les escenes cinematogràfiques es dónen conjugant els signes de diferent naturalesa que apareixen a la pantalla. Podriem dir que la música o les imatges són signes i que ajuntant aquests signes podem obtenir una significació concreta. Per exemple, al llarg de la pel·lícula Dune, el Paul Atreides té uns somnis recurrents, però, com sabem que està tenint un somni? Els sons, veus i imatges que se’ns presenten durant aquests somnis són signes independents, però estan conjugats de tal manera que l’espectador reconeix els trets característics del llenguatge cinematogràfic (sempre i quan hagi vist alguna altra pel·lícula anteriorment): moltes imatges poc nítides que es fonen davant els nostre ulls, silencis mesclats amb sons i veus que acompanyen les imatges, tot plegat un conjunt d’element que no segueixen cap cohesió aparent. Tot i així, sabem que són un conjunt de significants, amb uns significats diversos i que tots junts són una unitat de significació concreta, el personatge està somiant.
Saussure va definir l'arbitrarietat del signe com el primer principi de la semiòtica. La unió entre significat i significant és purament arbitrari. Segons Saussure el llenguatge és un sistema ordenat de signes que són arbitraris però que mantenen una convenció cultural. No hi ha una raó per la qual un cuc de la pel·lícula Dune s'hagi d'anomenar cuc. La seqüència de sons que té el significant “cuc” no té res a veure amb el significat que ens evoca. Saussure explicava que hi havia un “món real”, al qual tots ens referim amb paraules que signifiquen el mateix per tothom que viu en la nostra comunitat de llenguatge. La gent que forma part d'una comunitat de llenguatge tenen una concepció del “món real” bastant semblant, d'altra manera no podrien comunicar-se. Ara bé, cada un de nosaltres té un concepte de cuc diferent del dels demés, fruit del nostre coneixement particular o de les experiències viscudes. Tanmateix, si hi ha una convenció general en una comunitat, un significant pot representar qualsevol significat. És així com els espectadors al sentir els sons que formen el significant “cuc” per primer cop en la pel·lícula, els hi ve a la ment un concepte de cuc més o menys semblant entre ells. Quan apareix en imatges el primer cuc de la pel·lícula, l'espectador queda sorprès al veure un cuc gegantí i de pell seca, ja que, en el seu “món real” els cucs no són tal i com apareixen en l'univers imaginari de Dune. Podríem dir que el significant “cuc” emprat en la pel·lícula té un significat diferent al significant “cuc” que té l'espectador. Parlem de dues concepcions diferents, la del “món real” i la d'un món imaginari amb unes concepcions diferents.
En un discurs, els signes s'encadenen uns darrere els altres, denotant el caràcter lineal i irreversible de la llengua. Aquest fet exclou la possibilitat de pronunciar dos elements al mateix temps. La combinació de signes per extensió constitueix un sintagma. Tots els elements que formen aquest sintagma estan relacionats de tal manera que el valor de cada signe depèn de la seva oposició al precedent i al que el segueix, constituint relacions sintagmàtiques. A Dune, quan Thufir Hawat explica l'estat de les tropes al Duc d’ Atreides, diu:
“El nostre nou exèrcit encara està en fase d'entrenament però tot, tot està escudat i amb aquest escut som impenetrables.”
Aquest conjunt de signes és un sintagma, cada un d'ells mantenen una relació sintagmàtica amb els elements que els precedeixen i succeeixen. “Exèrcit”, per exemple, pot significar per què es diferencia dels demés signes del sintagma. D'altra banda, al mateix temps que unim signes entre si en un sintagma, també escollim un signe en detriment d'un conjunt de signes alternatius. Tot terme pot ser substituït per un altre, però nosaltres decidim quin utilitzar. Tornem a l'exemple anterior. Thufir Hawat podria haver utilitzat “tropa”, “milícia”, “facció”, “grup d'homes armats” en comptes d' “exèrcit”. Així, podem dir que “exèrcit” té relacions paradigmàtiques amb “tropa”, “milícia”, “facció” i “grup d'homes armats”. El pla paradigmàtic d'un llenguatge es basa en l'associació de signes en la memòria del parlant, ja sigui segons el significat (com en l'exemple anterior) o segons el significant. En el cas del significant, les paraules que tenen afinitat amb “exèrcit” poden ser “esplèndid”, “estètic” o “herètic”.
En el llenguatge cinematogràfic podríem entendre els sintagmes com els diferents elements que actuen simultàniament en pantalla. Això ja destrossa el concepte de sintagma aplicat a la llengua on només es pot pronunciar un signe al mateix temps. Tot i així, si extrapoléssim el concepte de sintagma al cinema, sí que veuríem com els diferents elements que apareixen combinats en la pantalla estan units per una relació sintagmàtica que els hi atorga un valor a cadascun d’ells. Així, en Dune podríem dir que hi ha una successió d’escenes constituïdes per diferents signes combinats al mateix temps i de naturalesa diferent, com són la imatge, el llenguatge, el so o la música, cada un d’ells amb un sistema de significació diferent però que alhora generen una significació global única. Les escenes es succeeixen en la pel·lícula de forma lineal i esdevenen seqüències. Tanmateix, el pla paradigmàtic també existeix en el llenguatge cinematogràfic. És l’elecció que pren el director alhora d’utilitzar un pla en detriment d’un altre en una escena, o fer sonar una música abans o després, etc. Per exemple, fixem-nos en el principi de Dune: veiem un seguit d’estrelles, les quals que en suggereixen que estem enmig de l’Univers, i la càmera fa un lent i continu desplaçament endavant, apareix una noia sobre el fons d’estrelles en un primeríssim primer pla i es va allunyant fins un primer pla mentre sona un efecte sonor concret... Aquests elements constitueixen un sintagma cinematogràfic però han sigut escollits en detriment d’altres alternatives. El director David Lynch podria haver-nos mostrat: un fons d’estrelles en el que la càmera avancés molt ràpidament mentre sonés la melodia d’una arpa, es comencés a definir una figura femenina al fons de les estrelles, la figura s’apropés a la càmera i es quedés en un pla mitjà... Possiblement la significació global de l’escena no hagués canviat i només ho haurien fet els signes que hi apareixen.
Altrament, Saussure va desenvolupar els conceptes de denotació i connotació. La denotació és la significació primària i objectiva que té cada un dels signes per qualsevol parlant d'una llengua. És la significació convencional i real d'una paraula. Mentre que la connotació són el conjunt de valors subjectius que desperta un signe en un individu, ja siguin fruit de les seves experiències viscudes o del seu coneixement. En la pel·lícula Dune, tots els habitants de l’univers coneixen l'espècia Melange, la qual té una denotació comuna, és un material molt preuat per ser escàs. Tot i que per tothom la Melange denota aquesta significació, per cada aliança o personatge té una connotació diferent. Pels Navegants de la Confraria Espacial la melange connota elevar la seva capacitat oracular i cognició per poder desplaçar-se a través de l’espai doblegat. Pels Harkonnen la Melange connota riquesa i poder, ja que creuen que els hi pot generar grans riqueses si la venen als Navegants de Confraria Espacial. D’altra banda, pel Paul Atreides, la Melange li connota el més gran misteri per saber què és exactament.
1.2. Els mites de Dune
El mite és un missatge en un segon sistema semiòtic on els signes, base del llengua composats per un significant i un significant, són buidats de sentit i passen a ser el significant al qual se li atorga un nou concepte. Segons Barthes els mites tenen una significació motivada. Per la seva constitució, el mite és l'instrument més apropiat per a la inversió ideològica, doncs amagant-se en la forma transmet us significats determinats.
Els cucs de terra de la narració de David Linch són un bon exemple de mite. Per començar, cal comentar el significat diferent que tenen els cucs de terra del planeta terra real i el que mora les terres d'Arrakis. Tot i així, tant a la vida real com en la ficció, el cuc de terra és un animal de la família dels anèl·lids que menja terra per alimentar-se. El seu significat és aquest, és un ésser viu. Però a la ficció de Dune els cucs de terra, entenent-los com a conjunt de significant (projecció acústica) i el significat (animal invertebrat, etc.) passen a refugiar-se en un nou conjunt de significat i significant. En aquest nou quadre semiòtic s'entén com a significant la unió de la projecció acústica i l'antic significat del concepte “cuc de terra” i com a significat s'entén el monstre gegantí que depenent de la cultura de l'habitant de l'Imperi li connotarà unes coses o unes altres. Per a un Harkonen simbolitzarà una amenaça i un destorb per al control del bé més preuat (la Melange) i per a un Fremen connotarà llibertat, poder i Espècia. El cuc de terra a Dune és una figura primordial per a tota la narració. No és l'eix central però és necessari per a tota la trama. Els cucs esdevenen mite ja que en moments crucials del guió narratiu hi ha present la Melange i els cucs de terra són els únics productors. A més a més, és un mitjà de transport i un símbol de protecció per al poble Fremen i és un monstre imbatible i temible per a tota la resta d'habitants de l'Imperi.
El segell ducal que apareix en la narració diverses vegades podria ser considerat com a mite. L’anell, en un primer nivell de significació podria significar el pas de les generacions dins de la família Atreides. Es podria assembla a la corona del rei, és un objecte que determina un rol a aquell qui el posseeix. Però dins de la narració li donen un altre nivell de significació, el de la mort: “Paul sonrió y trató de imaginarse como duque Atreides, pero experimentó un intenso sentimiento de culpa cuando reparó en que su padre tendría que morir antes de poder ponerse en el dedo el anillo de sello ducal. No deseaba esa circunstancia, y dio gracias de que todavía faltara mucho tiempo. Demasiado para pensar en ello”(fragment extret de la novel·la Dune: La Casa Atreides de B. Herbert i K. J. Anderson). Però no solament Paul Atreides veu aquest segell com a mort, sinó que el baró Vladimir Harkonnen té com una espècie de fetitxe per posseir l’anell doncs significaria la mort del seu enemic.
L'aigua com a signe de la llengua té un significant “aigua” i un significat: és un líquid indispensable per l'existència i manteniment de la vida. A la pel·lícula Dune, els habitants d'Arrakis, un planeta desèrtic on no hi plou mai, tenen controlats centenars de llacs subterranis. El seu signe lingüístic és el mateix que tenim tots, l'esmentat anteriorment. Ara bé, aquest signe convertit en significant del mite té un sentit ple que es veu alienat amb el nou significat conceptual del mite: pels Fremen, l'aigua és l'única manera que tenen per canviar el destí del planeta Arrakis, és per això que la guarden, la concepció que tenen de l'aigua és la de ser la condició indispensable per dur a terme la Yihad (guerra santa) i així poder ressorgir com a raça. Així, el signe del mite esdevé la significació de l'aigua com a motivació per poder assolir una vida més digna i deixar de ser una raça oprimida.
1.4. La interpretació, el contracte de lectura i el món de Dune
El plantejament teòric de Umberto Eco explica que en qualsevol història precisa principalment de quatre elements. Aquests s'anomenen: autor empíric, autor model, lector empíric i lector model. El primer, l'autor empíric, és el creador real de la història; és la persona física que ha ideat la trama i ha creat tots els elements que hi apareixen. En canvi, l'autor model és una figura abstracta, és el conjunt de pistes que s'han deixat dins de la narració per a que el lector pugui seguir la història correctament. El lector model és una abstracció del lector empíric. És el lector ideal que hauria de ser capaç de desxifrar i seguir totes les pistes que deixa l'autor model completant així un contracte de lectura entre autor i lector model. Per últim, cal dir que el lector empíric és la persona física que llegeix l'obra. Si s'aplica aquest plantejament a la pel·lícula Dune es pot observar que la relació entre autor i lector model és fruit d'una sèrie d'elements. El més evident és el paratext que és tota la informació addicional a la història que dóna informació de que es tracta d'una obra de ficció, com per exemple el títol de la pel·lícula, la banda sonora i els crèdits. L’estratègia de l’autor model és una narració lineal, sense salts temporals, però sí amb acció en paral·lel que situa ràpidament al lector en un entorn futurista i de ficció. L'autor model ràpidament mostra quina és la figura dels personatges principals, la situació del protagonista i la traïció dels personatges que des d'un principi es caracteritzen com a dolents. També és estratègia de l'autor model la manera de enllaçar els esdeveniments que fan evolucionar la història, com per exemple el fet de què si no arriba a haver-hi la traïció dels Harkonen cap a la casa Atreides, Paul i la seva mare no haguessin anat al desert i s'hagués desenvolupat la narració fins a la Jihad.
En aquest contracte de lectura el lector model ha de ser capaç de desentrellar tots els elements que se li narren. Per tant, ha de tenir un coneixement enciclopèdic força elevat. El lector modèlic ha de ser capaç de veure en la figura de Paul Muad'Dib un messies, fent una encarnació del que seria Jesucrist per als cristians, Mahdí per als islamistes o el messies que encara esperen els jueus i el compliment de les seves profecies corresponents. El següent element enciclopèdic és la Jihad que és una al·lusió directa a la guerra santa cristiana i musulmana, sent més evident aquesta última per ser nombrada amb el mateix nom (Jihad). El lector model també necessita uns coneixements sobre ecologisme ja que un dels requisits més importants per sobreviure en el planeta Arrakis és la preservació de l'aigua, a la pel·lícula es mostra directament en el moment en què El Duc Leto Atreides plora just abans de morir i Vladimir Harkonen el maleeix pel fet de malgastar aigua. El següent coneixement enciclopèdic necessari per al lector model per comprendre la història en tota la seva cohesió és el concepte de eugenèsia (s'ha de tenir en compte que la novel·la es va escriure durant l'any 1963). Aquest concepte es basa en la teoria de que és possible millorar la condició humana mitjançant un pla d'enginyeria genètica mitjançant l'encreuament d'individus amb trets físics i psíquics valorats com a bons. El partit nazi va ser un gran exponent d'aquest mètode. Dins de la història, el messies és creat mitjançant aquest mètode per l'obra de les bruixes Bene Gesserit. Un altre dels molts coneixements enciclopèdics per al lector model és el paral·lelisme del poble Fremen i el mode de vida dels Tuaregs del Sahara.
La història de Dune guarda paral·lelismes directes amb altres històries com per exemple la coneguda pel·lícula d'Avatar. Les dues històries expliquen un futur tecnològic en el que els humans exploten un ecosistema per tal d'extreure'n els recursos i poder satisfer les seves necessitats. El problema apareix en el moment en què en aquest ecosistema hi habita una tribu com els Fremen o els Na'vi que defensen el seu hàbitat i de fet hi estan totalment integrats i en formen part. Els Fremen munten els cucs de terra i els Na'vi munten els monstres voladors. L'atmosfera del Planeta Pandora és tòxica per als humans i el clima d'Arrakis és molt extrem. El protagonista de les dues històries s'uneix a la tribu autòctona del planeta i es converteix en un líder. També cal esmentar que la indústria cultural ha anat reproduint històries amb arguments molt similars però amb millores tècniques. Alguns exemples són narracions com Pocahontas, El último samurai o qualsevol western, ja que són històries molt similars a Avatar o Dune. En canvi, les diferències entre les dues històries, són poques. La més rellevant és la tecnologia. Entenent-la com a elements de paratext. La tecnologia 3D de la pel·lícula Avatar. Una altra diferència és el rerefons que envolta al Messies de Dune i el Líder Na'vi. A la història de Dune s'atribueix la legitimitat del messies a una causa sobrenatural, profètica i religiosa; en canvi a Avatar fa una explicació una mica més biològica i adequada als nous temps.
Finalment, seguint la teoria del món possible d'Umberto Eco, es pot observar que la història de Dune crea un món narratiu que es diferencia del món real però que aquest guarda parasitismes amb el real. Un bon exemple és la fixació que té la confraria espacial per l'espècie melange i els Estats Units amb el petroli. Interès que pot arribar a provocar conflictes armats per tal d'aconseguir extreure'l. També, la història presenta un sistema galàctic amb una jerarquia feudal que es un reflex de certs estats totalitaris que es donen en algunes regions del planeta terra real. Les creences religioses de la novel·la i les religions monoteistes existents reals. També, la lluita per preservar la cultura dels pobles, com pot ser el poble oprimit Fremen i alguns pobles del món real que estan sotmesos per imposició. Per contra, el món narratiu proposat per l'autor és diferent al món real per tots els elements de ciència ficció com el viatges intergalàctics, la capacitat de plegar l'espai-temps, els poders sensorials i l'existència extraterrestre.
Bibliografia:
Alvarado, Maite. Paratexto: Enciclopedia Semiológica. Buenos Aires: Universidad de Buenos Aires, 2006. 128 pàg. ISBN: 9789502315553.
Barthes, R. “El mito, hoy" A: Mitologías. Traducció d’ Hector Schmucler. 12ª ed. Madrid: Siglo XXI Editores S. A., 1999 . Pàg. 107-139. ISBN: 968-23-0557-8.
Eco, U. (1997) Entrar en el bosc. A: Sis passejades pels boscos de la ficció. Traducció d’Antoni Vicens. Barcelona: Destino Ediciones, 1997. Pàgs. 7-44. ISBN: 84-233-2936-4.
Eco, U. (1997) Protocols ficticis. A: Sis passejades pels boscos de la ficció. Traducció d’Antoni Vicens. Barcelona: Destino Ediciones, 1997. Pàgs. 175-211. ISBN: 84-233-2936-4.
Herbert, Brian; J. Anderson, Kevin. Dune: La Casa Atreides. Barcelona: DeBolsillo, 2003. 784 pàg. ISBN 978-84-9759-316-8.
Herbert, Frank. Dune. Barcelona: DeBolsillo, 2003. 698 pàg. ISBN: 9788497596824.
Saussure, Ferdinand De. Curso de Lingüística General. Barcelona: S.A. Ediciones Akal, 1991. 320 pàg. ISBN: 9788476004272.
Tello, N. Umberto Eco para principiantes. Barcelona: Era Naciente. 2001. 192 pàg. ISBN: 9879065913.
