Un Món feliç

El manifiesto cosmopolita, de Ulrich Beck, intenta explicar quin és el camí que la societat actual està fent cap a la següent modernitat. El text exposa que la modernitat es pot dividir en dues etapes; la primera modernitat, que està conformada per societats basades en Estat-Nació i per tant, totes les relacions que s’hi practiquen estan ubicades dins d’un mateix territori i la segona modernitat, que a causa de diferents factors com: la globalització, el individualisme, la revolució de gènere i el risc social provoquen un nou canvi de paradigma.

Aquesta segona modernitat s’ha d’entendre com a la mescla de les societats no occidentals i la occidental dins d’un mateix àmbit territorial i temporal (societat multicultural, multireligiosa i a termes finals com a globalització). El canvi més evident d’aquest nou ordre cosmopolita és que les societats passen de tenir enemics (Estat-nació) a tenir perills i riscos (globals). Els problemes que es poden desenvolupar en un Estat-Nació com la raça i el gènere desapareixen, però apareixen els riscos globals, la societat de risc. Per posar un exemple del que Beck explica sobre aquest canvi de la percepció del Estat-Nació a l’individualisme estructural, es pot fer referència a l’article 6 del Estatut del Tribunal Internacional de Nunemberg de 1945 que parla de tres tipus de crims: crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Quan es va acabar la segona guerra mundial, els generals nazis van ser jutjats per aquests tipus de crims i si s’observa amb atenció aquest article, es pot veure que els crims contra la pau i els de la guerra pressuposen el concepte d’Estat-Nació i els crims contra la humanitat intueixen la concepció cosmopolita a les categories legals. Segurament per això, els jutges del tribunal de Nuremberg no van saber entendre aquesta nova categoria de “crim contra la humanitat”, perquè era un concepte que encara no s’havia interioritzat, s’estava instaurant. No era una nova llei, sinó una manera d’introduir un nou concepte contemporani que trencava totes les lògiques anteriors.

“El Tribunal establecido por el Acuerdo aludido en el Artículo 1 del presente para el enjuiciamiento y condena de los principales criminales de guerra del Eje Europeo estará facultado para juzgar y condenar a aquellas personas que, actuando en defensa de los intereses de los países del Eje Europeo, cometieron los delitos que constan a continuación, ya fuera individualmente o como miembros de organizaciones: Cualesquiera de los actos que constan a continuación son crímenes que recaen bajo la competencia del Tribunal respecto de los cuales habrá responsabilidad personal:

(…)

(c) CRIMENES CONTRA LA HUMANIDAD: A saber, el asesinato, la exterminación, esclavización, deportación y otros actos inhumanos cometidos contra población civil antes de la guerra o durante la misma; la persecución por motivos políticos, raciales o religiosos en ejecución de aquellos crímenes que sean competencia del Tribunal o en relación con los mismos, constituyan o no una vulneración de la legislación interna de país donde se perpetraron.”

Aquesta nova societat que presenta l’autor tampoc té els riscos repartits de forma democràtica, sinó que els països més pobres tenen més riscos que els rics i són l’objectiu de la marginació i l’exclusió social a causa del lliure mercat. La dificultat que es presenta en aquest nou ordre mundial presentat per Beck és que és molt difícil predir com aniran els riscos socials a cada regió. Tot i que mundialment hi ha uns interessos comuns com pot ser l’ecologia o la immigració, no es pot predir amb facilitat quin tipus de risc es trobarà en un futur a curta durada.

El que proposa Ulrich és que la societat hauria de tenir uns mínims com el sou mínim (no per ajudar als més desafavorits, sinó al conjunt de la societat) i gràcies a la moralitat social tenir una consciència col·lectiva d’ajuda mútua. Això es pot dur a terme amb l’aparició dels partits polítics transnacionals.

La indústria cultural, es pot definir com a un dels mecanismes que s’han emprat per a arribar a aquest plantejament de canvi de paradigma de la societat moderna. Adorno i Horkheimer en el assaig Dialéctica del iluminismo expliquen que la indústria cultural produeix productes estereotipats per ser consumits per un públic massiu el qual es manipulat per aquesta indústria intentant que adopti unes pautes de comportament i una moral que la indústria li intenta transmetre, tot i així, l’objectiu d’aquesta indústria és el benefici monetari. Beck parla d’una societat cosmopolita en la que hi ha una pluralitat cultural però, com es manifesta a aquí la indústria cultural? Es pot parlar d’una indústria cultural cosmopolita que procura ensenyar el mateix a tots el habitants del món per igual, de fet la indústria cultural pretén això, subjugar la ment dels espectadors i fer entendre que el que veuen a la pantalla és una prolongació de la realitat. Que el que han vist a la pantalla del cine és el que els hi pot passar al carrer.

D’acord amb aquesta concepció i fent referència al que diu Thompson J.B en el seu assaig titulat La globalización de la comunicación en què explica que el missatge no és interpretat per igual a tota la població, sinó que es interioritzat per cada individu en funció del context socio-històric concret, es pot dir que els productes que es distribueixen per a les diferents societats mundials sempre tindran una lectura diferent i aquest fet xoca amb la el que Beck explica com a societat cosmopolita, com a ciutadà del món, on no hi ha Estat-Nació. En principi, s’hauria d’interioritzar per igual el missatge però hi ha una sèrie d’aspectes com la religió, l’ètnia i en general la cultura que no s’han unit i per tant el que diu Beck no es viable, si més no en l’actualitat en la que vivim ara.

Per exemplificar aquests aspectes de la societat individualista que explica Beck es pot fer una ullada a moments històrics d’una mateixa regió en què hi hagin hagut canvis dràstics, com és el cas d’Alemanya. Durant l’època en què va transcorre el que es coneix com a III Reich es pot observar que era una societat força diferent al que Beck intenta explicar en el seu manifesto cosmopolita. Durant el règim totalitari, la societat era col·lectiva, es feien normes i lleis orientades cap a la vida col·lectiva, cap a la vida de la societat en si. En canvi, en la societat de risc que explica l’autor, l’estructura del poder cap a la societat està constituïda d’una sèrie de normes i lleis que procuren afectar al individu individual. Un bon reflex d’aquesta manera d’organitzar la societat era la cultura i l’art del moment. Durant la República de Weimar, el corrent artístic al que més es va recórrer va ser l’expressionisme alemany i aquesta avantguarda es caracteritzava per mostrar una visió subjectiva del artista, una visió individualista de la realitat. En canvi en el III Reich, tota la producció artística i cultural que es va produir va passar per mans de la censura. El que no contenia els cànons que s’havien establert, no es publicava. Tot l’art tenia que tenir unes formes concretes, no podia ser una visió individualista del autor sinó el que la societat marcava. També cal afegir que el partit Nacionalsocialista es va dedicar a eliminar els ciutadans que eren diferents al partit i que no estaven a favor seu i aquest fet va provocar una homogeneïtzació de la població, just al contrari al que diu Beck.

El plantejament de Beck és molt utòpic i l’estructura social de la modernitat actual està molt marcada. Tot i que la globalització, el imperialisme cultural i sobretot la immigració han afavorit al que diu Beck, la societat està lluny d’aquesta concepció del ciutadà cosmopolita.