En aquesta secció hi poso uns quants apunts del mòdul de grau superior de So que vaig realitzar ja fa uns anys.
1-Llenguatge Audiovisual:
Sumari:
1.1-El llenguatge bàsic
1.2-Fragmentació de l'espai escènic
1.3-El Moviment
1.4-La Composició
2-Teoria de la Ràdio:
1.1-Llenguatge bàsic
Seqüència: Unitat del relat audiovisual en la que es planteja , desenvolupa i conclueix una situació dramàtica (no es necessari que el desenvolupament sigui explícit). Es pot desenvolupar en un escenari o en varis i pot incloure una o varies escenes.
Pot desenvolupar-se de forma ininterrompuda o mesclar-se en altres.
Escena: Tota aquella acció que transcorre en un sol escenari ( i que per si mateixa no te sentit dramàtic).
Presa: (Pla registre) Es una unitat de registre. Tot allò que capta la camera des de que comença a gravar fins que para.
Enquadrament: (pla) Tot allò que recull l’”enquadre” en el seu interior (cal tenir en compte el tipus de format en el que es treballa).
Tipologia del pla:
Camp i fons de camp: La camera limita l’espai. El que està fora del que capta la camera però que forma part de l’historia.
Allò que l’espectador pensa que està fora de l’enquadrament però que intueix.
1.2-Fragmentació del espai escènic
Es perceb com a natural que en la pantalla de TV nomès hi hagi un tros de cos (no sencer) i respon a unes necessitats expressives. Això a suposat un procés molt llarg.
Al principi, s’utilitzava el pla general, era un espai inamovible. Te diferencies amb el teatre: teatre --> l’espectador pot fixar l’atenció a una part de l’acció, en canvi, en l’espai cinematogràfic no es pot.
Primer pla: acceptació
1900 --> Uns cineastes s’adelanten al seu temps utilitzant recursos nous ESCOLA BRIGHTON
GEORGE ALBERT SMITH: Primer precursor del primer pla detall per ampliar detalls de la realitat sense buscar expressivitat.
Utilitza trucs i excuses pq a la gent no li sembli raro. EX: “ El picaro dependiente”
EDWIN’S PORTER --> Utilitza el primer pla sense trucs. Sempre sense ser dramatic.
GRTFFITH (D.W.) --> 1913 --> l’Utilitza de forma dramatica. EX: “El naixement d’una nació”.
L’escena planificada:
En una obra teatral televisada només veurem la parcel·la que a volgut filmar el realitzador. En canvi, en directe, veiem el que volem.
Es sol fer en multicameres Es necessita una planificació per decidir: la posició, l’angle de la presa, el tipus de pla i els moviments.
La selecció del pla respon a unes necessitats expressives i informatives. La informació del pla configura la durada i la grandària. Un pla general a de durar mes que un pla curt.
El temps que roman un pla en pantalla ve determinat per altres factors que la informació i la grandària que són: la complexitat del pla, el moviment de l’acció, el diàleg(relatiu), el zoom i la relació del pla amb els anteriors i posteriors.
Informació i expressivitat són els criteris que utilitzarà el realitzador.
1.3-El moviment
El moviment:
La historia cinematogràfica està relacionada amb la alliberació de la camera. No es pot parlar d’una maduresa del cine fins que no es va alliberar la camera del pla general: es va utilitzar un llenguatge basat en la planificació dels moviments de camera.
Van sorgir espontàniament i paral·lelament a l’evolució del cine.
PROMIO (1896) PRIMER TRAVELLING
LAURIE DICKSON PRIMERA PANORAMICA
Aquestes tècniques van evolucionar i van arribar a ser els recursos dramatics mes utilitzats.
Classificació dels moviments segons les seves funcions (MARCEL MARTIN)
Descriptius:
- Moviments que acompanya a un personatge o objecte
- Creen il·lusió de moviment en un objecte estàtic
- Descriuen un espai o una acció
Dramàtics:
- Defineix les relacions espaials entre 2 o + elements de l’acció
- S’utilitza per donar relleu dramàtic a un personatge o objecte important
- Expressa el punt de vista subjectiu del personatge
- Expressa la tensió mental del personatge
- Els moviments es poden combinar tant siguin dramàtics o descriptius.
Persistència de la visió
Temps que tarda la retina en esborrar la informació i gràcies a això podem crear il·lusió de moviment en el cine i la TV.
Això s’aconsegueix amb el canvi molt ràpid d’imatges.
Existeix una frontera en la que l’engany es trenca. Si la successió d’imatges disminueix de 16 imat/seg notarem parpelleig.
48 imat/seg no notem res
A partir d’aquest fet sorgeix CINE(24) i TV(25).
La presa d’imatge (Unitat de registre es repeteixen + d’1 cop)
En els inicis del cine, la presa equivalia al pla pq era el mateix durant tota la presa.
Això era així fins q va aparèixer el moviment.
El muntatge pràcticament no existia (només s’utilitzava per ajuntar el rotllo) i a poc a poc, els directors, van anar descobrint les avantatges del moviment.
Avantatges:
- D’una mateixa escena, es poden captar diferents punts de vista per el simple fet de canviar la camera de lloc.
- Van començar a desglosar les escenes en diferents plans, també amb la camera estatica.
- Van descobrir el moviment i el van anar integrant fins al seu ús actual.
Un dels primers va ser MURNAU (1924) “La tornada d’un borratxo a casa”
Tipologia de la presa:
- Presa fixe: Tot hi que la camera es fixe, el pla pot variar ( apropant-se o allunyant-se del personatge)
Pot ser dinàmica pq hi ha molt moviment en el enquadre fixe.
- Gir o panoràmica: Es un gir de la camera sobre el seu mateix eix (fins a 360º). Pot ser vertical o horitzontal. Es pot utilitzar com a pla “”descriptiu””, l’horitzontal pot ser d’exploració
- En el vascularment s’utilitza per explorar un personatge.
Condicions de realització de panoràmiques:
- S’han de realitzar lentament i començant en un pla fixe i acabant en un altre pla fixe. Per facilitar el muntatge 2,3 seg)
- Quan volem un efecte visual molt perceptible, no convé que les PANO no excedeixin de 150º
- Convé que les PANO realitzades una rere l’altre, conservin el sentit de la direcció.
- El sentit de la direcció es mes fluit d’esquerra a dreta.
- Sempre serà més eficaç si apollem en l’acció o el moviment del personatge.
- Pot donar problemes de contrallum o de fora de focus, s’ha d’assajar
- Si només ens interessa el que es veu al principi i al final de la PANO, s’ha d’eliminar la PANO pq dona sensació d’exploració.
“Barrido”: Es una panoramica molt rapida; es desenfoca i gairebé no s’enten q passa (transició de lloc)
Travelling: Es mou la camera respect d’un eix que s’ha creat (respecta la prespectiva i la profunditat de camp)
Tipus:
- Paral·lel: Es el que acompanya el personatge sense que varii el pla.
- Aproximatiu: Aproximament al PERSO sense desenfocar el fons
- Acompanyament: Allunyament del PERSO
- Circular: 630º Al voltant del subjecte.
Dispositius:
- Travelling: Les vies
- Grua:
- Dolly: Grua petita sobre rodes
- Steadycam: Permet q la camera sigui utilitzada per un operador sense q es noti la vibració.
- ZOOM (o travelling òptic): Desplaçamrnt de les lents permet apropar o allunyar l’objecte. Canviem la distancia focal des de teleobjectiu fins a gran angular.
L’apropament sol aplicar-se per fixar l’atenció sobre un objecte o element pero l’allunyament sol utilitzar-se per descobrir un espai o personatge.
NORMES:
- Accionar-se a v K
- Ha d’anar d’un pla a un altre concret diferent sense quedar reduit a un moviment poc significatiu
- No s’en ha d’abusar (a no ser un sentit dramàtic)
- Avans de començar a gravar l’utilitzarem per trobar l’enquadre desitjat.
Moviment i ritme:
Les preses en la gravació, s’han de fer amb una major duració del q està previst que durin en el pla d’edició. (la panoramica xex comença i acava en un pla estatic)
Convé gravar a un actor avans de q entri en escena o acció i deixar de gravar quan el director digui: “TALLIN”
El pla d’edició es la part de la presa seleccionada avans.
Ritme intern en el pla: ve donat per l’acció del pla, el moviment de la camera, el propi pla i la duració del pla.
Ritme extern en el pla: Comunicació de plans entre si.
1.4-LA COMPOSICIÓ
1- Introducció:
Tant en la imatge fixe com l’imatge en moviment, l’espectador pot trobar imatges atractives o sense interès.
Si ens hi fixem podem dir: “ que llegim la imatge”. Ho fem a partir de centres d’interès. Aquests estan col·locats en el enquadre i guien la nostra atenció.
DEF: Organització de tots els elements visuals en el interior del enquadre. Composar es agrupar, ordenar els valors visuals per obtenir imatges amb sentit ( estetic, informatiu o narratiu).
Per això cal considerar qualsevol estímul visual perceptible per a l’espectador.
2- l’EQUILIBRI
La percepció humana necessita certa estabilitat. La idea d’equilibri es més be una percepció subjectiva de que l’organització d’una imatge a estat l’adequada.
2.1- MANERES D’EQUILIBRI
ESTATIC: Rebutja tot allò que suggereix moviment, transformació. Es busca la uniformitat i la absència de força i tensió.
La simetria es una característica principal.
DINAMIC: Es el contrari, busca l’asimetria, conflicte, contrast i varietat però no confusió.
3-FUNCIONS DE LA COMPOSICIÓ:
3.1- Finalitat informativa: La composició permet observar clarament el conjunt d’elements visuals que intervenen en el SMS. Ressalta els punts d’interès i dirigeix l’atenció del espectador (finalitat informativa).
3.2- Expressiva: La compo permet dotar a la imatge graus molt concrets i diferents d’expressivitat.
3.3- Conferir ritme intern o crear ritme extern:
3.4- Manteniment de la continuïtat: Degut a la fragmentació, la compo ha de ser-hi present per aportar coherència entre les diferents preses d’imatge x facilitar a l’espectador la reconstrucció d’aquesta realitat.
3.5- Facilitar la transició entre diferents plans: La compo a d’evitar que es produeixin salts perceptius entre plans que afectin a la continuïtat i al ritme del muntatge.
4- COMPO I EXPESSIÓ:
La como es capaç de treansmetre sensacions com l’equilibri, armonia, pau, desequilibri, tensió, etc.
Regles:
LINIES VERTICALS: Sensació d’estabilitat, equilibri i firmesa.
HORITZONTALS: Sensació de calma, repòs i seguretat.
INCLINADES: Transmeten acció i perill
ENTRECREUADES I OBLIQÜES: lluites.
TRENCADES: Dificultat i perill
CURVES: Vida i moviment
Les formes a l’interior de l’enquadre es comporten com si en aquest existissin unes lleis de la gravetat. Aquestes formes creen sensació de forces i tensions entre les mateixes i els límits de l’enquadre.
Les formes tendeixen a agrupar-se en un esquema global per raons de semblança o x disposició especial.
La forma ??? Es converteix en una unitat amb el pes i un valor visual específic que funciona com un únic element en el equilibri composicional de l’enquadrament.
Les formes tindran diferent pes visual segons la grandaria, color ubicació, to, moviment, etc.
El contrast tonal posseeix un efecte de pes visual que pot contrarestar la resta dels factors, a + a+ te un efecte expressiu determinat.
FOSC: Expressa ambient pesat, sòrdid i serio
3 TIPUS DE CONTRAST CLAR: “ “ alegria, senzillesa, delicadesa
DUR: “ “ misteri, solemnitat, dramatisme
Les zones tonals influeixen en la impressió de força d’opressió i llibertat dels motius.
Un movil clar queda atrapat entre masses fosques.
Una base feta d’una massa fosca dona força i firmessa al motiu que hi ha sobre d’aquesta.
La combinació d’aquests factors (tamany, color, ubicació, moviment) permet dominar l’equilibri i expressivitat de l’escena.
2- EQUILIBRI I PES VISUAL:
L’enquadrament s’equilibra mitjançant la col·locació dels motius de manera que els seus pesos es contrarestin.
La forma + simple d’aconseguir es la simetria.
En el equilibri dinàmic ( asimetria) el pes d’unes formes es contraresten amb altres.
