El cinema va convertir-se en un mitjà de comunicació de masses i en un exemple clau per parlar de la indústria cultural perquè, la industria, tal com la coneixem avui en dia, produeix productes per ser consumits per un públic que anomenem societat. Aquests productes, a mesura que es produeix un avançament en la tècnica de creació, tendeixen a ser perfeccionats. Hi ha una cursa tecnològica emergent i, un èxit de ventes esdevé més per la tecnologia utilitzada en el producte que no el contingut que pugui oferir. Fent referència als continguts, segons Horkheimer i Adorno, es pot observar que no varien gaire. Sempre responen al mateixos patrons, sempre s’expliquen les mateixes històries, amb petites variacions. Són productes estandarditzats, com si la industria tingués un motlle amb el que crea els productes a consumir. Aquests productes estandarditzats responen a una sèrie d’estereotips que des de l’època dels romàntics del segle XIX han quedat marcats i s’han anat repetint al llarg de la història fins a l’actualitat. Uns exemples d’aquests estereotips poden fer-se notoris per exemple en: la pel·lícula Avatar i la novel·la Dune de Frank Herbert o el conte infantil de La Ventafocs i la pel·lícula pretty woman que narren el mateix tipus d’història però variant les formes en què es presenta l’acció. Aquests tipus de productes acostumen a estar adreçats a un perfil de consumidor concret. La mateixa industria decideix quines necessitats d’oci ha de satisfer.
El cine, com qualsevol altre element cultural (teatre, literatura...), presenta situacions que no s’escapen gaire de la realitat, fet que facilita al consumidor la interiorització de tota una sèrie de valors i pautes de comportament. Un exemple d’aquest fet poden ser les sèries que es feien als Estats Units d’Amèrica durant els anys 80, les quals estaven protagonitzades per negres. Aquestes sèries van ser molt útils per normalitzar la situació de l’home d’ètnia negre als ulls del ciutadà americà comú. Van ser molt útils per fer entendre que l’home negre també formava part de la societat, il·lustrant que tenia els mateixos problemes que l’home blanc.
Per posar un exemple del que deixen entendre els autors sobre la industria cultural, tot i que no és de la mateixa època, ens podem fixar en el projecte que va intentar tirar endavant William Morris (1834-1896). L’empresa que va crear Arts and crafts tenia com a objectiu crear productes macos i per a tothom, per obrers també. Aquest home va viure el període de la industrialització i ja va començar a intuir quin tipus de productes es creaven en la industria emergent. Inevitablement, va topar amb la realitat i va veure que tenien un cost molt elevat que no tothom podia pagar els desorbitats preus que tenien.
Són dues mirades diferents sobre el mateix tema. Horkheimer i Adorno veuen la cultura com una industria on impera el capital a base de productes estereotipats i destinats a un públic ja seleccionat des de un bon principi per la industria i William Morris des de el punt de vista del artista que es queixava de que la bellesa de les coses era important i crear objectes bells i diferents a la resta era el millor. Realment, els autors de la escola de Frankfurt i l’empresari es queixaven del mateix, dels productes creats industrialment, de la precarietat de qualitat dels productes que es venien com a novedosos i nous i realment era una repetició d’un altre producte ja creat anteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada