El cos és la targeta de presentació de l'ésser humà. És una eina que permet comunicar una gran varietat de coses. L'ús de roba, accessoris o inclús el canvi estructural i físic del mateix cos dóna la possibilitat de comunicar conceptes com: afinitat sexual, pertànyer a un grup concret, ideologia, etc. Per poder fer aquest anàlisi s'ha de recórrer als teòrics de la semiòtica com Sassure, Barthes i Eco amb els quals es pot entendre el cos com la unió de varis signes que inevitablement el porten a identificar-se amb un gènere. Posteriorment, es pot convertir el cos en un mite per crear unions entre els gèneres i la sexualitat que aparentment no hi eren. Seguidament, s'entendrà al cos com a una narració que precisa d'un autor i un lector i finalment amb les idees de Michael Foucault i altres teories post-estructuralistes, es pot analitzar la definició del gènere sexual a partir de la cultura i no del sexe biològic de l'individu.
El signe de Sassure es compon de dues parts: el concepte (significat) i la seva imatge acústica (significant). El cos humà està ple de signes que el porten a identificar-lo amb un gènere. Els pits són un signe de feminitat (tot i que tenen una funció d'alimentació dels nadons), els músculs són un signe de masculinitat. A més a més, la vestimenta, piercing i tatuatges són una eina molt útil per accentuar la identificació. Els pintallavis són un signe femení i la corbata és un signe masculí. El cos humà és la unió d'aquests signes i de molts altres que el porten a ser llegit i inevitablement a ser classificat en un gènere o en un altre. Les persones són una unió de signes que tenen coherència entre ells i permeten una lectura del seu cos.
Un cop s'ha entès el cos com la unió de molts signes, se'l pot convertir en un mite. Aquesta transformació pot ser clau per crear vincles entre els gèneres. Un bon exemple de mite és el fet de que un home porti arracada. Per començar, l'arracada ha estat sempre un signe femení, però a partir del segle XVIII i XIX es va començar a utilitzar com a símbol de certs mariners. S'utilitzava com a condecoració a la proesa de travessar el Cap de bona esperança. És a dir, es va convertir en un símbol de molta masculinitat i valentia, però cap a finals del segle XX el fet de que un home porti una arracada a l'esquerra s'ha convertit en un símbol gai. Aquest fet avui en dia no té tant de pes, però al llarg del segle XX ha esdevingut un mite. El significant sempre ha estat el mateix, una arracada. Però el significat ha canviat 2 cops.
Un cop es té construït el cos a partir de símbols i mites. Se'l pot analitzar i veure com a una narració. El cos, només amb la roba t'explica diferents coses. Per exemple, no és el mateix una dona vestida per anar a una comunió que una altra noia que s'ha vestit per sortir de gresca a la nit o aquesta mateixa noia quan està un diumenge en pijama per casa. La predisposició de la persona, l'actitud i els pírcing i tatuatges que pugui portar són elements que conformen un autor model de la narració que construeix. Aquesta narració està exposada a moltíssims lectors, però no tots són models, per tant no tothom acceptarà la narració proposada.
Finalment, entenent el cos com a un conjunt de símbols i mites que narren alguna cosa: Sóc un home, sóc una dona, m'agrada això, m'agrada lo altre. Es pot resoldre que el gènere de les persones no és un fet biològic, sinó que és una reacció de l'àmbit social i cultural de cada persona. Foucault explica que la societat crea un estat de normalitat a partir de la creació del que no és normal. Aplicant això a la visió del cos, es pot afirmar que aquesta construcció de normalitat crea homes i dones separant-los pels seus sexes, de manera que el gènere home va lligat al sexe home i el gènere dona va lligat al sexe dona, però la realitat és molt més complexa. Partint de que no hi ha una veritat absoluta a la que podem accedir, sinó que tot el que coneixem com a veritat són interpretacions del propi individu, es pot afirmar que cada individu té una realitat diferent, de manera que cada individu té una condició de gènere i sexe diferent.
Si la societat està conformada per múltiples gèneres sexuals, quin sentit té classificar-los en 2? Una proposta interessant és el deconstruccionisme de Derrida combinat amb la teoria Queer. Aquest plantejament teòric pretén eliminar el dualisme de normalitat i anormalitat afirmant que totes les conductes de cada individu són igual d'anòmales que les altres. El deconstruccionisme explica que els conceptes d'una societat són producte d'un procés històric i acumulacions metafòriques, evidenciant així que el que sembla evident a simple vista no ho és realment. La teoria Queer aplica el deconstruccionisme als gèneres sexuals, argumentant que aquests són fruit d'una pràctica socio-cultural. Per tant, no són pràctiques inamovibles.
Una manera radical, amb algun matís utòpic però no per això menys vàlida seria l'eliminació del concepte home i dona que existeix a l'actualitat, se'l podria substituir per un tercer gènere. En aquest hi tindrien cabuda els dos gèneres existents i el sistema hegemònic heterocentrista sofriria un canvi de paradigma en el qual no existiria la diferenciació entre home i dona, tots serien iguals. Per tant, el col·lectiu gai, el de lesbianes, els transsexuals, els intersexuals i els heterosexuals hi tindran cabuda. Per dur a terme aquest plantejament s'hauria de començar per eliminar discursos estereotipats com la boxa és un esport d'homes, també s'haurien d'eliminar locals d'heterosexuals i els locals homosexuals, igual que totes les formes existents que creen diferenciació entre una condició i una altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada